Bio


Versió llarga (i més interessant)

Com diria que ha quedat clar amb el títol d’aquest web, sóc en Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977). I sóc, com ens passa a tots, moltes coses diferents depenent de l’àmbit del que estiguem parlant, però com que aquest web està dedicada només al meu àmbit professional, diguem que sóc historiador. Sempre que dic això em fa una mica de vergonya, perquè en realitat no he fet la carrera d’Història, i és un dels molts motius pels quals estic desitjant acabar –d’aquí a no res– el Doctorat en Història, per poder-ho dir amb més legitimitat. Moltes vegades senzillament dic que em dedico a la Història, per evitar justament aquest petit dilema ètic en el qual em fico jo sol. Però ningú es dedica a tota la Història, òbviament, així que jo em dedico a la Història Japonesa. Espera, ja que aquesta és la versió llarga i qui vulgui només les quatre dades bàsiques pot baixar una mica més i llegir la versió curta, em vaig a recrear una mica començant pel bon principi.

L’edició de l’esquerra és la mateixa que em vaig llegir la primera vegada, me la va deixar un amic i estava en aquella època a la meitat de cases catalanes, perquè la regalava una caixa d’estalvis molt coneguda, la de la dreta és una que em vaig comprar jo uns anys després… encara que sempre vaig voler tenir l’altra i la vaig acabar comprant un dia en un mercat ambulant de llibres usats.

A mi sempre m’ha encantat estudiar, des de ben petit, era el típic nen repel·lent feliç que li posessin deures, i el quadern d’estiu me l’acabava en la primera setmana de vacances, que la meva mare em deia que sortís a jugar, que ja faria el quadern al setembre com tothom. I a més estudiar se’m donava bé, perquè com m’agradava, se’m donava bé, i com se’m donava bé, m’agradava, així que treia molt bones notes. D’altra banda, no era el típic empollón asocial de les pel·lícules, mai vaig tenir cap problema per relacionar-me amb els altres, i a l’institut era un punki-jebi bastant macarra que mai diries –pels teus prejudicis!– que gaudia estudiant. A part del que calgués estudiar per a classe, a mi em donava per estudiar altres temes, i durant uns mesos m’obsessionava amb un assumpte concret, ara mateix em ve al cap la missió a la lluna de l’Apolo 11, per exemple. Llavors, quan tenia uns tretze anys, allà per 1990, en un nou canal de televisió –que en aquella època encara es podia mirar– van fer una sèrie anomenada Shōgun, una magnífica producció que recomano a tothom i que és fàcil de trobar a internet… no és necessari que compreu en DVD l’edició “especial 30 aniversari” com jo. Em va impactar moltíssim, la història que explicava, el moment històric, les robes, els edificis, l’idioma, les espases, tot. Quan vaig saber que estava basada en una novel·la, vaig aconseguir-ne un exemplar i el vaig devorar; com sol ser habitual, el llibre era molt millor, sobretot en la seva part històrica i política, amb tots els secrets i maniobres que Toranaga i els altres senyors es duien entre mans. La seva veracitat històrica és discutible, ho sé, malgrat estar basat en fets reals –canviant els noms dels personatges– es prenen bastants llicències històriques per fer la història més interessant. No passa res, és ficció, no ha de ser pas fidel a la veritat ni ho pretén, i encara així, és una gran aproximació a l’època que retrata. A partir d’aquest moment, vaig començar a devorar tota la informació sobre Japó que caigués a les meves mans… i us recordo, per si algú ho ha oblidat, que al 1990 no teníem internet, pel que calia treballar-se bastant l’accés a la informació. Altres temes obsessius havien arribat i s’havien marxat, però això de Japó va continuar durant i durant… i es va convertir en una cosa crònica, suposo.

A tot això, a l’institut vaig continuar traient bones notes i els meus professors em van recomanar anar a la universitat, però… sempre dic que l’edat a la qual cal anar a la universitat és la pitjor edat per anar a la universitat, i a mi en aquest moment no em seduïa gaire la idea, ho veia com que les carreres que m’agradaven no tenien sortida, i les que tenien sortida no m’agradaven. A més, jo volia ser una estrella del rock’n’roll, no pas anar a la universitat. Toco el baix des dels disset anys i vaig estar un bon temps en un grup amb el qual vam fer cosetes bastant importants, com treure tres discos, tocar per Europa i fins i tot per Japó –el meu primer viatge allà–, o fitxar per Warner Music. En definitiva, que no vaig anar a la universitat… encara que sempre recordo que un professor d’Història em va dir llavors que, abans o després, hi acabaria anant. Vaig encadenar llavors algunes feines d’estar per casa –com teleoperador d’una nova companyia anomenada Movistar, per exemple– mentre veia què feia amb la meva vida fins que arribés a ser una estrella musical; i més tard vaig estudiar Disseny Gràfic, la qual cosa em va portar a treballar en aquest sector durant més d’una dècada. Mentrestant, mai vaig deixar d’estudiar pel meu compte historia japonesa, cultura japonesa, i idioma japonès cinc anys a una acadèmia d’idiomes… però tot això senzillament com un hobby, com qui fa maquetes o qui mira ocells amb uns prismàtics. No obstant això, va arribar un moment en què el meu treball em va començar a cansar, i va coincidir amb que em vaig desencantar d’estar en un grup prenent-ho tan seriosament i no només com una cosa amb la que divertir-se… no sé… potser va ser allò de la crisi dels trenta. El cas és que vaig decidir donar un salt al buit, a veure si al final hi havia una xarxa o si m’estampava contra el terra.

Encara que la facultat es digui Facultat de Traducció i Interpretació, aquí es fa també el Grau en Estudis d’Àsia Oriental, així que vaig estar-me quatre anys estudiant aquí.

Per fer el Màster en Història del Món em vaig venir al campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en principi havia d’estar-m’hi només un any… però em va acabar agradant i vaig decidir quedar-m’hi una mica més.

Feia un temps que contemplava la possibilitat d’estudiar a la universitat alguna cosa relacionada amb Japó, i hi havia una carrera d’Estudis d’Àsia Oriental que llavors era de segon cicle, o sigui, que havies de tenir almenys dos anys d’una altra carrera per poder llavors fer els dos anys d’aquesta, així que em plantejava fer dos anys d’Humanitats a distància, mentre mantenia la meva feina, i després passar-me a aquesta carrera, ja de forma presencial. I mentre estava així amb els dubtes sobre si atrevir-me o no, va sortir la notícia de que aquesta carrera de segon cicle passaria a ser un Grau de quatre anys. Havia de fer-ho, i havia de fer-ho en la primera promoció. Així, vaig decidir donar a la meva vida un gir professional complet… amb l’inestimable suport incondicional de la meva parella, que em podria haver enviat a fer punyetes per les meves idees de bomber en uns temps que no animaven a aventures laborals precisament. Em vaig marxar una temporada a Japó per millorar el coneixement de l’idioma –que en el meu cas és una eina i no una fi– i em vaig llançar a estudiar aquesta nova carrera, el Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, a la Universitat Autònoma de Barcelona. El contingut incloïa àrees com ara Societat, Antropologia, Economia, Política, Geografia, Literatura i d’altres, però jo em vaig centrar sobretot en la seva Història. L’objectiu era formar-me per poder exercir com a professor i investigador d’Història de Japó a la universitat. Durant la carrera ja vaig exercir durant un curs com a assistent a la docència i va ser d’allò més interessant. En un altre curs, a més, vaig treballar en el Centre d’Estudis i Recerca sobre l’Àsia Oriental, dirigit per tota una eminència en aquests temes, el Dr. Sean Golden, qui vaig tenir a més la sort de que dirigís el meu Treball de Fi de Grau, anomenat “La Embajada Keichō (1613-1620)”. Al final vaig acabar la carrera amb un Premi Extraordinari de Titulació. Després d’això, vaig fer un Màster en Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra –on també vaig ser ajudant de professor en una assignatura d’Història Moderna–, amb una Tesina de Final de Màster que va tenir per títol “Hideyoshi visto desde Castilla. Las relaciones entre Castilla y Japón a través de los documentos castellanos, 1592-1599”, va ser tutoritzada pel Dr. Josep Maria Delgado i qualificada amb 10 punts i Matrícula d’Honor.

Paral·lelament, mentre estudiava la carrera, a l’estiu de 2011, vaig engegar el web HistoriaJaponesa.com amb la intenció de donar a conèixer una mica la Història Japonesa a tothom que n’estigués interessat. D’una banda, resultava que no hi havia a la xarxa massa oferta d’aquest tema per a parlants de català o castellà –sí, bé, sempre està la Wikipedia, però… ja sabem el que passa amb la Wikipedia, sobretot la versió en castellà–, i per un altre, em venia de gust també per mi mateix, com una forma més d’estudi d’aquesta matèria. I va resultar ser de les millors idees que he tingut mai, perquè m’ha estat i m’és molt útil tant per als objectius amb els quals partia com per a moltes més coses que m’han anat sorgint durant aquests anys gràcies a tenir aquest web. A part d’això, a l’octubre de 2012 i juntament amb el company Jordi Serrano, vam engegar un projecte en el que portàvem prop d’un any treballant, una revista acadèmica universitària d’estudis sobre Àsia Oriental. Aquesta revista, anomenada Asiadémicaes publica dos cops l’any, pot descarregar-se de forma completament gratuïta des del seu web, i n’hem publicat ja més de deu números.

Vaig acabar el Màster, com deia, i des de l’octubre de 2014 estic cursant el Doctorat en Història també a la Universitat Pompeu Fabra, amb una Tesi Doctoral dirigida pels professors Joan-Pau Rubiés (UPF) i Asami Masakazu (Universitat Keiō, Tòquio), als qui estic enormement agraït per haver acceptat dirigir-me. Tinc previst acabar-la a la fi d’aquest mateix 2018, així que estic a la recta final. A més, des del febrer de 2015 al febrer de 2018 he treballat com a personal docent i investigador al Departament d’Humanitats i l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives i formo part dels grups de recerca ECERM (Ethnographies, Cultural Encounters and Religious Missions) i GRIMSE (Grup de Recerca en Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees). Durant dos anys he impartit els seminaris d’Introducció a la Història al Grau de Ciències Polítiques en aquesta mateixa universitat i, a partir del curs 2017-2018, faig una assignatura pròpia anomenada Història Contemporània, Cultura, Societat i Pensament de Japó al Màster en Cultura i Negocis a l’Asia Oriental de la Universitat de Barcelona, a més d’altres cursos, però bé, tot això ja està en l’apartat CV.

A mitjans de 2014 una editorial es va posar en contacte amb mi per proposar-me escriure un llibre sobre la història dels samurais, i per això em vaig estar dedicant bastant temps a investigar aquesta temàtica. Va haver-hi certs problemes amb aquesta editorial i vaig decidir no seguir treballant amb ells i picar a la porta de la que crec que és la millor editorial especialitzada en llibres sobre Japó ara mateix, Satoriels vaig dir que tenia aquest projecte a mig fer i els va interessar. Treballar amb ells ha estat molt fàcil, el llibre es diu Historia de los samuráises va posar a la venda el 16 de maig del 2016, i està funcionant tan bé que en menys d’un any va ser necessari treure’n una segona edicióA mitjans d’aquest 2018 l’editorial nord-americana Tuttle Publishing, especialitzada en llibres sobre l’Àsia Oriental, es va interessar per traduir aquest llibre a l’anglès, i totes les parts implicades vam estar-hi d’acord, així que actualment s’està ja treballant en la seva traducció i veurà la llum durant la segona meitat de 2019.

Dins de l’ampli camp de la Història Japonesa, m’interessen molt especialment els períodes Sengoku i Azuchi-Momoyama, em semblen l’etapa més interessant –i difícil– de totes, amb aspectes com l’arribada dels primers europeus a Japó –portuguesos, castellans, holandesos i anglesos–, amb les seves armes de foc i la seva religió, o la unificació del país gràcies a aquests tres gegants anomenats Oda Nobunaga, Toyotomi Hideyoshi i Tokugawa Ieyasu. També em semblen especialment interessants altres temes, com la transició del Japó aristocràtic de la cort del període Heian a la instauració del shōgunat com a estructura de govern amb l’arribada del final del segle XII, i tot el que va comportar. El tema dels samurais, òbviament inevitable en parlar de la Història Japonesa ja que van governar el país durant set segles, havia anat apareixent una vegada i una altra en el meu camí des del principi, i és del que més se’m solia preguntar en entrevistes, comentaris o missatges, i del que més se m’ha demanat parlar en presentacions o ponències per a un públic general, tot això ja abans de publicar el llibre sobre aquest tema.

I això és més o menys tot, ja he avisat abans de començar que seria llarg, que consti. Però com entenc que gairebé tot el que he explicat pot no tenir cap importància si el que vols és la informació bàsica, la incloc aquí sota. Salut!

(Octubre 2018)


Versió curta (i al gra)

Aquest és el web d’en Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977), graduat en Estudis de l’Àsia Oriental (Universitat Autònoma de Barcelona), Màster en Història del Món (Universitat Pompeu Fabra) i cursant Doctorat en Història (UPF). Especialista en Història Japonesa, autor del web HistoriaJaponesa.com, del llibre Historia de los samuráis (Satori, 2016) i co-editor de la revista AsiadémicaDocent i investigador del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i membre dels grups de recerca ECERM i GRIMSE. CV complet aquí.