Bio

Versió llarga (i més interessant)

Com diria que ha quedat clar amb el títol d’aquest web, sóc en Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977). I sóc, com ens passa a tots, moltes coses diferents depenent de l’àmbit del qual estiguem parlant, però com que aquest web està dedicat només al meu àmbit professional, diguem que sóc historiador. Però ningú es dedica a tota la Història, òbviament, així que jo em dedico a la Història Japonesa. Espera, ja que aquesta és la versió llarga i qui vulgui només les quatre dades bàsiques pot baixar una mica més i llegir la versió curta, em recrearé una mica començant pel bon principi.

L’edició de l’esquerra és la mateixa que em vaig llegir la primera vegada, me la va deixar un amic i estava en aquella època a la meitat de cases catalanes, perquè la regalava una caixa d’estalvis molt coneguda, la de la dreta és una que em vaig comprar jo uns anys després… encara que sempre vaig voler tenir l’altra i la vaig acabar comprant un dia en un mercat ambulant de llibres usats.

A mi sempre m’ha encantat estudiar, des de ben petit, era el típic nen repel·lent feliç que li posessin deures, i el quadern d’estiu me l’acabava en la primera setmana de vacances, que la meva mare em deia que sortís a jugar, que ja faria el quadern al setembre com tothom. I a més estudiar se’m donava bé, perquè com m’agradava, se’m donava bé, i com se’m donava bé, m’agradava, així que treia molt bones notes. D’altra banda, no era el típic empollón asocial de les pel·lícules, mai vaig tenir cap problema per relacionar-me amb els altres, i a l’institut era un punki-jebi bastant macarra que mai diries –pels teus prejudicis!– que gaudia estudiant. A part del que calgués estudiar per a classe, a mi em donava per estudiar altres temes, i durant uns mesos m’obsessionava amb un assumpte concret, ara mateix em ve al cap la missió a la lluna de l’Apolo 11, per exemple. Llavors, quan tenia uns tretze anys, allà per 1990, en un nou canal de televisió –que en aquella època encara es podia mirar– van fer una sèrie anomenada Shōgun, una magnífica producció que recomano a tothom i que és fàcil de trobar a internet… no és necessari que compreu en DVD l’edició “especial 30 aniversari” com jo. Em va impactar moltíssim, la història que explicava, el moment històric, les robes, els edificis, l’idioma, les espases, tot. Quan vaig saber que estava basada en una novel·la, vaig aconseguir-ne un exemplar i el vaig devorar; com sol ser habitual, el llibre era molt millor, sobretot en la seva part històrica i política, amb tots els secrets i maniobres que Toranaga i els altres senyors es duien entre mans. La seva veracitat històrica és discutible, ho sé, malgrat estar basat en fets reals –canviant els noms dels personatges– es prenen bastants llicències històriques per fer la història més interessant. No passa res, és ficció, no ha de ser pas fidel a la veritat ni ho pretén, i encara així, és una gran aproximació a l’època que retrata. A partir d’aquest moment, vaig començar a devorar tota la informació sobre el Japó que caigués a les meves mans… i us recordo, per si algú ho ha oblidat, que l’any 1990 no teníem internet, i per això calia treballar-se bastant l’accés a la informació. Altres temes obsessius havien arribat i havien marxat, però això del Japó va continuar durant i durant… i es va convertir en una cosa crònica, suposo.

A tot això, a l’institut vaig continuar traient bones notes i els meus professors em van recomanar anar a la universitat, però… sempre dic que l’edat a la qual cal anar a la universitat és la pitjor edat per anar a la universitat, i a mi en aquest moment no em seduïa gaire la idea, ho veia com que les carreres que m’agradaven no tenien sortida, i les que tenien sortida no m’agradaven. A més, jo volia ser una estrella del rock’n’roll, no pas anar a la universitat. Toco el baix des dels disset anys i vaig estar un bon temps en un grup amb el qual vam fer cosetes bastant importants, com treure tres discos, tocar per Europa i fins i tot pel Japó –el meu primer viatge allà–, o fitxar per Warner Music. En definitiva, que no vaig anar a la universitat… encara que sempre recordo que un professor d’Història em va dir llavors que, abans o després, hi acabaria anant. Vaig encadenar llavors algunes feines d’estar per casa –com teleoperador d’una nova companyia anomenada Movistar, per exemple– mentre veia què feia amb la meva vida fins que arribés a ser una estrella musical; i més tard vaig estudiar Disseny Gràfic, la qual cosa em va portar a treballar en aquest sector durant més d’una dècada. Mentrestant, mai vaig deixar d’estudiar pel meu compte història japonesa, cultura japonesa, i idioma japonès cinc anys a una acadèmia d’idiomes… però tot això senzillament com un hobby, com qui fa maquetes o qui mira ocells amb uns prismàtics. No obstant això, va arribar un moment en què el meu treball em va començar a cansar, i va coincidir amb el fet que em vaig desencantar d’estar en un grup prenent-ho tan seriosament i no només com una cosa amb la qual divertir-se… no sé… potser va ser allò de la crisi dels trenta. El cas és que vaig decidir fer un salt al buit, a veure si al final hi havia una xarxa o si m’estampava contra el terra.

Encara que la facultat es digui Facultat de Traducció i Interpretació, aquí es fa també el Grau en Estudis d’Àsia Oriental, així que vaig estar-me quatre anys estudiant aquí.

Per fer el Màster en Història del Món em vaig venir al campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, en principi havia d’estar-m’hi només un any… però em va acabar agradant i vaig decidir quedar-m’hi una mica més.

Feia un temps que contemplava la possibilitat d’estudiar a la universitat alguna cosa relacionada amb el Japó, i hi havia una carrera d’Estudis d’Àsia Oriental que llavors era de segon cicle, o sigui, que havies de tenir almenys dos anys d’una altra carrera per poder llavors fer els dos anys d’aquesta, així que em plantejava fer dos anys d’Humanitats a distància, mentre mantenia la meva feina, i després passar-me a aquesta carrera, ja de forma presencial. I mentre estava així amb els dubtes sobre si atrevir-me o no, va sortir la notícia que aquesta carrera de segon cicle passaria a ser un Grau de quatre anys. Havia de fer-ho, i havia de fer-ho en la primera promoció. Així, vaig decidir donar a la meva vida un gir professional complet… amb l’inestimable suport incondicional de la meva parella, que em podria haver enviat a fer punyetes per les meves idees de bomber en uns temps que no animaven a aventures laborals precisament. Vaig marxar una temporada al Japó per millorar el coneixement de l’idioma –que en el meu cas és una eina i no una fi– i em vaig llançar a estudiar aquesta nova carrera, el Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, a la Universitat Autònoma de Barcelona. El contingut incloïa àrees com ara Societat, Antropologia, Economia, Política, Geografia, Literatura i d’altres, però jo em vaig centrar sobretot en la seva Història. L’objectiu era formar-me per poder exercir com a professor i investigador d’Història del Japó a la universitat. Durant la carrera ja vaig exercir durant un curs com a assistent a la docència i va ser d’allò més interessant. En un altre curs, a més, vaig treballar en el Centre d’Estudis i Recerca sobre l’Àsia Oriental, dirigit per tota una eminència en aquests temes, el professor Sean Golden, qui vaig tenir a més la sort que dirigís el meu Treball de Fi de Grau, anomenat “La Embajada Keichō (1613-1620)”. Al final vaig acabar la carrera amb un Premi Extraordinari de Titulació. Després d’això, vaig fer un Màster en Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra –on també vaig ser ajudant de professor en una assignatura d’Història Moderna–, amb una Tesina de Final de Màster que va tenir per títol “Hideyoshi visto desde Castilla. Las relaciones entre Castilla y Japón a través de los documentos castellanos, 1592-1599”, va ser tutoritzada pel professor Josep Maria Delgado i qualificada amb 10 punts i Matrícula d’Honor.

Paral·lelament, mentre estudiava la carrera, a l’estiu de 2011, vaig engegar el web HistoriaJaponesa.com amb la intenció de donar a conèixer una mica la Història Japonesa a tothom que n’estigués interessat. D’una banda, resultava que no hi havia a la xarxa gaire oferta d’aquest tema per a parlants de català o castellà –sí, bé, sempre està la Wikipedia, però… ja sabem el que passa amb la Wikipedia, sobretot la versió en castellà–, i per un altre, em venia de gust també per mi mateix, com una forma més d’estudi d’aquesta matèria. I va resultar ser de les millors idees que he tingut mai, perquè m’ha estat i m’és molt útil tant per als objectius amb els quals partia com per a moltes més coses que m’han anat sorgint durant aquests anys gràcies a tenir aquest web. A part d’això, l’octubre de 2012 i juntament amb el company Jordi Serrano, vam engegar un projecte en el qual portàvem prop d’un any treballant, una revista acadèmica universitària d’estudis sobre Àsia Oriental. Aquesta revista, anomenada Asiadémicaes publica un cop l’any, pot descarregar-se de forma completament gratuïta des del seu web, i n’hem publicat ja més de quinze números.

Vaig acabar el Màster, com deia, i des de l’octubre de 2014 a juliol de 2019 vaig cursar el Doctorat en Història també a la Universitat Pompeu Fabra, amb una Tesi Doctoral dirigida pels professors Joan-Pau Rubiés (UPF) i Asami Masakazu (Universitat Keiō, Tòquio), als qui estic enormement agraït per haver acceptat dirigir-me. La Tesi porta com a títol “Toyotomi Hideyoshi y Europa. Contactos entre el gobierno japonés y los portugueses y castellanos en el Japón de finales del siglo XVI” i, després de cinc anys de feina, m’ha permès convertir-me en Doctor, amb un bonic cum laude.

A mitjans de 2014, en el pas del Màster al Doctorat, una editorial es va posar en contacte amb mi per proposar-me escriure un llibre sobre la història dels samurais, i per això em vaig estar dedicant bastant temps a investigar aquesta temàtica. Va haver-hi certs problemes amb aquesta editorial i vaig decidir no seguir treballant amb ells i picar a la porta de qui crec que és la millor editorial especialitzada en llibres sobre el Japó ara mateix, Satoriels vaig dir que tenia aquest projecte a mig fer i els va interessar. Treballar amb ells ha estat molt fàcil, el llibre es diu Historia de los samuráis, i es va posar a la venda el 16 de maig del 2016. A mitjans de 2018 l’editorial nord-americana Tuttle Publishing, especialitzada en llibres sobre l’Àsia Oriental, es va interessar per traduir aquest llibre a l’anglès, i totes les parts implicades vam estar-hi d’acord. En aquest cas es titula A History of the Samurai, i va veure la llum el juny de 2020, I menys d’un any després, el març de 2021, s’ha tornat a publicar en castellà, aquesta vegada de la mà d’Alianza Editorial, per la qual cosa podrà arribar a un públic molt ampli.

Parlant de llibres, la meva Tesi ha acabat també convertint-se en un llibre, després de treballar durament adaptant-la i revisant-la, es titula Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái, i ha estat publicat per Edicions de la Universitat de Barcelona el desembre de 2021.

Pel que fa a la docència, un camp que m’encanta, tampoc puc pas queixar-me. Ja durant el Doctorat, per una banda, vaig treballar com a personal docent i investigador al Departament d’Humanitats i a l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, com a part del contracte pre-doctoral F.I. de la Generalitat de Catalunya, impartint els seminaris d’una assignatura durant dos anys; per una altra, i també durant dos anys, vaig tenir la meva pròpia assignatura al Màster en Cultura i Negocis a l’Àsia Oriental de la Universitat de Barcelona. Després d’acabar el Doctorat vaig ser durant un any professor associat a la UPF, on vaig tenir la meva pròpia assignatura d’Història Japonesa. Apart de la docència universitària, i sobretot a partir del confinament de 2020 i del boom del món online, he impartit i imparteixo classes online i presencials per a gent com Espai Daruma, Casa Asia o Japonia. M’agrada també molt anar a fotre el meu rollo allà on em deixin fer-ho, i en aquests anys he pogut participar en congressos i conferències a molts llocs, no només a Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol, també a països com el Japó, França, Romania, Panamà o Cuba.

Des de l’època del Doctorat, formo part dels grups de recerca ECERM (Ethnographies, Cultural Encounters and Religious Missions) i GRIMSE (Grup de Recerca en Imperis, Metròpolis i Societats Extraeuropees). I, finalment, durant tot 2022 i tot 2023, estic fent una estada post-doctoral Margarita Salas a la UAB, dins del grup de recerca Manuscrits, per la qual cosa aquí també estic fent docència mentre segueixo investigant.

Teniu tota la informació, de forma completa i directa, a l’apartat CV.

I això és més o menys tot, he avisat abans de començar que seria llarg, que consti. Però com que entenc que quasi tot el que he explicat pot no tenir cap importància si el que vols és la informació bàsica, la incloc aquí sota. Salutacions!

(Febrer 2022)

Versió curta (i al gra)

Aquest és el web de Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977), Doctor en Història (Universitat Pompeu Fabra), Màster en Història del Món (UPF), i graduat en Estudis d’Àsia Oriental (Universitat Autònoma de Barcelona). Especialista en Història Japonesa; autor del web HistoriaJaponesa.com; dels llibres Historia de los samuráis (Satori, 2016; Alianza, 2021) / A History of the Samurai (Tuttle, 2020), i Toyotomi Hideyoshi y los europeos (Edicions Universitat de Barcelona, 2021); y co-editor de la revista Asiadémica. Investigador post-doctoral Margarita Salas a Universitat Pompeu Fabra i Universitat Autònoma de Barcelona. CV complet aquí.